Texts

Per Fina
.
C’è un seme che ha fatto crescere l’albero sulla torre,
entusiasmo di luce e di aria di un seme ad alta quota
che non soffre di vertigini e non rispetta le regole
del piano terra.
.
Il tentativo di volo dell’albero è nei desideri,
i rami sono in posizione di decollo,
il volo è Barcellona Pietrasanta.
.
Il bosco di Fina si estende nell’architettura
in una cornice  disegnata  dal pensiero dell’artista.
L’opera diventa paesaggio
e si pensa all’armonia dei giardini medievali.


Gli alberi dagli occhi bianchi dialogano con la pietra,
dono del pensiero delle montagne e della geometria.
.
Fina accarezza la materia  che sembra animarsi
in una danza leggera con le pietre che stanno a guardare .
.
Franco Toselli

Rosa feta amb pètals de sang.
No m´ho puc creure, la carn dels animals.
Aigua del riu ha de venir del cel.
Si no existissin els animals ara no seríem aquí.
D’on vindrà l’or?
I les veus de l’ocell? D’on canten tan bonic?
Rosa hecha con pétalos de sangre.
No me lo puedo creer, la carne de los animales.
Agua del río tiene que venir del cielo.


Si no existieran los animales ahora no estaríamos aquí.
¿De dónde vendrá el oro?
¿Y las voces del pájaro? ¿De dónde cantan tan bonito?

Adriana Saavedra

La fusione é il cielo nascosto.


Quando la natura della materia incontra la natura del sogno,nasce la forma fra le pareti bianche di una casa.
.
L’ultima fiamma, custode della notte,si disperde con l’oro del mattino nei colori di un roseto.
.
La fusión es el cielo escondido.
Cuando la naturaleza de la materia se encuentra con la naturaleza del sueño, nace la forma entre las paredes blanca de una casa.
.
La última llama, guardiana de la noche, se dispersa con el oro de la mañana en los colores de una rosaleda.
.
Franco Toselli per Fina

Al plantearme la grata obligación de definir de algún modo los sentimientos que experimento ante los bronce y las joyas de Fina, me quedé sorprendido cuando, al abrir por casualidad un libro dedicado a la poesía española, leí las primeras cuatro líneas de un soneto de Juan de Tarsis y Peralta:

En ondas de los mares no surcados
navecilla de plata dividía;
una cándida mano la regía
con vientos de suspiros y cuidados.

Eran perfectamente las imágenes de las obras de Fina; incluso el sentimiento me pareció muy cercano al mio. En verdad, pensé, el mundo de Fina es un mundo de impulsos contenidos, donde, incluso los pájaros contienen el aliento, las hojas de bronce pintado el propio temblor querido, las casas – la vida.

Y las velas al viento desplegado
rico en la tempestad – halla el deseo
escollo de diamante en golfos de oro.

Aquel día no tuve ninguna otra revelación ( aparte de un felicísimo suspiro contenido por estar en armonía con mis pensamientos en torno a las pequeñas esculturas de Fina ).

JURI RODKINKE
Moscú 15 de Octubre de 2000

Territori de l’aire

Territori de l’aire

De l’aire i els seus estadants
.
El ayre de la almena, Al aire de tu vuelo, Aire nuestro, Perfil del aire, Criaturas del aire, Aire de la calle, El labrador de más aire, Por tierra que toda es aire, L’aire daurat, Esta rosa oscura del aire, Tierra aire, Aires de mi España, La voz en el aire, Hijos del aire, Aire de Roma andaluza, Donde da la vuelta el aire, Signe d’aire: la literatura —esmento només uns pocs exemples hispànics, prescindit deliberadament dels noms dels seus autors— a la vista es fa palès que recorre sovint al substantiu “aire”. Mot breu, però sempre benvingut. Paraula de poeta, però durant la guerra civil una revista republicana d’aeronàutica, d’espectacular maquetació, es va anomenar així, Aire. Paraula present en el mateix nom de Buenos Aires: sens dubte una de les nostres ciutats d’elecció, que també s’ha anomenat, Santa María del Buen Aire i Buenos Ayres, amb i grega. Paraula que avui ens assalta a més des de l’àmbit angoixantment omnipresent, però que a voltes pot arribar a ser poètic, de la tecnologia: aquest “Air” que ha tret fa poc una de les grans companyies informàtiques, i que és una temptació per a l’escriptor que vulgui aprimar la seva veu i a la vegada, de cara a la seva habitual transhumància, alleugerir el seu equipatge.
.
L’anterior digressió aèria ve a tomb perquè Fina Oliver, escultora reusenca de veu prima i lleugera, titula Territori de l’aire aquesta nova exposició seva a Barcelona, a la galeria de Víctor Saavedra.
.
Bronzes blanquinosos, lleugerament policromats, alçant-se en l’aire d’aquí a molt poc en l’avui doble espai de la galeria del carrer Enric Granados, en el recent inaugurat gabinet de la qual, es presentava fa poc, per cert, una edició de bibliofília de Charles Baudelaire, al qual el pintor sevillà madrilenyitzat Manolo Quejido, amb el seu humor tan particular, va convertir un cop en Voz del aire. Presències primitives, arcaiques, intemporals. Éssers ocupant l’espai, el seu espai propi, la seva mateixa habitació a l’estil de Virgina Woolf, la seva casa dels misteris, i certament hi hagut moltes cases, moltes residències, en l’obra de Fina Oliver, que va titular La casa nueva la seva exposició de l’any 2000 en aquesta mateixa galeria. Éssers ocupant la seva caixa, també, i aquí hi ha una petita i formosa caixa postcornelliana, postsurrealista, caixa així mateix misteriosa, entreoberta, caixa-casa que deixa endevinar part dels seus secrets: Paraules trobades. Éssers alats, blanquinosos, sí, grisos, o negres, en qualsevol cas enigmàtics. Alguns d’ells, ocells mínims, germans dels de Kiki Smith; ocells fràgils, desvalguts, com a ferits, com a arraulits, com a perduts en el bosc immens, habitats per La por del nou dia. Altres, éssers híbrids, amb alguna cosa de fabulosament medieval, meitat humans, meitat ocells dentats, de boca monstruosa i voraç; encara que en altres casos estiguem més a prop de la tipologia de l’àngel, que tant joc ha proporcionat a tants poetes i pintors del segle XX, i entre ells a Jean Cocteau, L’Ange Heurtebise, i a Rafael Alberti, Sobre los ángeles. Éssers contemplant el món des de dalt de les seves potes, dels seus inacabables pèndols filiformes. Éssers gronxant-se alguns d’ells al ritme alhora vertical i ondulat dels arbres que els envolten, entre els quals caminen com a amagats, com a camuflats. Éssers, en altres casos, agotzonats, aferrats a la roca que picotegen al promontori, al niu (Al voltant de la casa), gairebé fosos, confusos, amb ells, amb la Mare Terra. Tots ells estadants del buit (Moradores del vacío), per dir-ho com la inoblidable Maruja Mallo tardana (1979) i còsmica. Alguns, autoretrats? Així semblarien invitar a llegir-los, alguns dels títols: Inclinada sobre els meus dies, o Trista com l’espai que queda. Altres, retrats? Per aquest costat, anotar aquest altre: Ets en el racó més sensible de la meva mirada. Éssers fràgils i desvalguts, sí, que ens convoquen i ens intriguen, amb aquesta presència rotunda i pròxima que està demanant el recurs al tacte, al frec; un tacte, un frec, al capdavall impossibles, ja que per raons òbvies no estan permesos en les sales d’exposicions, i per descomptat menys encara en els museus. Presència monumental —encara que en més d’una ocasió es tracti gairebé de miniatures— d’aquests éssers, presència amb alguna cosa d’etrusca —els sepulcres de Tarquínia—, de giacomettiana, de twomblyana quasi, —aquesta bellesa tan sorprenent, tan única, de les escultures blanquinoses del nord-americà romanitzat—, encara que de sobte també ens vingui a la memòria el nom bastant més remot, bastant menys usual, de Germaine Richier, una de les artistes més rares —i per desgràcia encara secretes— del segle XX.
.
El 1994, el recordat Joan Brossa, va titular Una presència el seu pròleg al catàleg de la individual de Fina Oliver a la desapareguda Galeria Denise Levy, de Barcelona, una sala en la que van passar no poques coses importants. Per variar Brossa es va manifestar amb exactitud definitiva: “Fina Oliver és una poeta que no s’expressa amb versos”. Aquests rotunds i fràgils i misteriosos i en definitiva molt emocionants estadants dels territoris de l’aire, són aquí per donar-li la raó una vegada més, criatures melangioses, verticals i alades entre les quals s’han infiltrat per sorpresa les lletres multicolors i brossianes de T’estimo fins el cor, lletres sobre una roca blanca i nua, sense resident, una peça certament amb alguna cosa de poema-objecte, i que un gairebé estaria temptat de llegir com un homentge pòstum a l’autor de Em va fer Joan Brossa i tants altres llibres fonamentals de la poesia catalana moderna.


.
Passo, doncs, als estadants de l’aire, als quals saludo des del meu merlet.
.
JUAN MANUEL BONET

Territori de l’aire

Cop de cap
a la cantonada del mur
Ella per raons de ser
Tu, per desenlluernar-te
On van aquests ocells blaus que semblen de bronce
De quin color son els llams que sobrevolen
Volar! els ocells de bronce
o qui voles  ets tu
.
Nius d’estels i fruits d’arbres d’or
Mires les formes?
o n’escoltes el vatec
que ja, ni saps, si es el teu
La toques i t’ho creus
la mires i ho entens
Perque ets preguntes doncs,
d’ on be, i no,

on va?
.
Cop de cap
a la cantonada del mur
Ella per continuar-ho sent
Tu, per adonar-ten
I no et pensis que el seu cor es de bronce
perque ara
ja te
el teu
.
Güell

L’artista, a voltes “trista com l’espai que queda”, manifesta que estima fins al cor. I és que l’amor és la seva declaració de principis. Es mou a contrallum sabedora que arribarà el bon temps. Inclinada sobre els seus dies, també un xic nostres, forceja amb la matèria al seu taller, la treballa. Per modelar-la, per atorgar-li noves formes, per expressar-se amb un llenguatge codificat mitjançant singulars icones que l’ acompanyen de fa temps.

Com l’alquímic aconsegueix transmutar la matèria per tal que esdevingui en aquest cas poesia. Per fer pensar, sentir i somiar tot alhora. Per ajudar-nos a retornar al centre de les coses on s’acumula el saber i es resguarda l’essència.

Joan Brossa s’interrogava sobre quina mena de pedra sol portar a la butxaca Fina Oliver. “Deu prendre el nom d’una illa”, especulava el poeta. Qui sap si es tracta d’una pedra de la terra toscana que ara acull la seva obra. Els arbres arrelen sota terra però s’enlairen buscant el territori de l’aire, l’espai dels somnis, l’àmbit predilecte dels quimèrics. De la pedra que Fina Oliver duu a la butxaca en diríem, racionalment, que és contradictòria, que és tan ingràvida com pesant, sòlida i líquida a la vegada, i, tanmateix, invisible, imperceptible al tacte. Allò veritablement revelador no s’explica des de la raó. El misteri rau en la pedra, en els núvols, en els ocells i en els arbres del jardí on sona la secreta melodia que, impertorbable, de manera constant, infatigable, interpreta el sembrador. Perquè no ens falti mai la música que ens rescata dels naufragis per catapultar-nos de nou a viure.
Gerard Gort Oliver

No és pas que siguem innocents.

La innocència ve de l’ocell
i de les flors que dormiten
en el repòs del foc,
en la fosa de la lluna
nit dels ancestres,
en la fosca del sol
solitud del domèstic.

No és pas que siguem innocents.

Una vida entera,
plena vida dedicada a l’Art
i mai els tribunals no han entès res.
Els poetes canten l’Enigme.
Els doctors sofreixen.
Jo cuso les ferides.

No és pas que siguem innocents.

A vegades el misteri d’una obra d’art, el seu sentit intern, triga la vida d’un artista a ser comprès. Sovint, com en els somnis, una imatge emergeix de cop sobtat, perdudada, trencada.

És en el mètode, a la recerca d’un estil propi, que la imatge suspesa serà fixada com a “correlat universal” a la matèria. Sargim el cos ferit, el cos inconscient. És la dona qui cus el que l’home dibuixava en el gest. L’art de la Fina té la capacitat de retratar en l’ahir el que es projecta en la pantalla-tela-teló. Són al·legories en positiu i negatiu apedaçades en la casualitat del temps. És així que, lluny d’unificar el món en l’universal, o de fragmentar la vida del temps en el mesurable, la Fina Oliver, regina de l’Innominat, ens ofereix imatges celestes reflectides en micromons. Entre la lingüística de la imatge (icones, símbols, línies, cosits, etc) i el seu gest repetitiu i reparador, la Fina traspassa l’objecte artístic rere el qual roman latent l’energia que hi ha entre el secret i el visble.

És innocent el missatger.

Vingué de l’enllà l’ocell,
ocultador de la mort,
una emoció en dol.

Vingué l’ocell del cel de la nit?i
portà la mort en la paraula.

La vida de l’estimat
s’oculta dins l’ocell
que dorm al meu capçal.

La mort redimeix l’amor,
fosos en l’ocell de bronze.
Viu l’amor com una emoció en dol.

Visió dins
l’objecte.
Silenci de l’objecte.

Negra au del silenci i del misteri.


Amor originari, Amor original.

Vicenç Altaió