Territori de l’aire

Cop de cap
a la cantonada del mur
Ella per raons de ser
Tu, per desenlluernar-te
On van aquests ocells blaus que semblen de bronce
De quin color son els llams que sobrevolen
Volar! els ocells de bronce
o qui voles  ets tu
.
Nius d’estels i fruits d’arbres d’or
Mires les formes?
o n’escoltes el vatec
que ja, ni saps, si es el teu
La toques i t’ho creus
la mires i ho entens
Perque ets preguntes doncs,
d’ on be, i no,

routing code

on va?
.
Cop de cap
a la cantonada del mur
Ella per continuar-ho sent
Tu, per adonar-ten
I no et pensis que el seu cor es de bronce
perque ara
ja te
el teu
.
Güell

Jo

2008
Bronce 1/ 1, 18 x 6 x 8 cm

‘8’

2008
Bronce 1/1, 17 x 8 x 15 cm

Trista com l’espai que queda

2008
Bronce 1/1, 24 x 6 x 7 cm

La por d’un nou dia

2008
Bronce 1/1, 14 x 10 x 24 cm

Núvol blanc

2008
Bronce 1/1, 31 x 14 x 11 cm

T’estimo fins el cor

2008
Bronce 1/1, 27 x 32 x 63 cm

Ets en el racó més sensible de la meva mirada

2008
Bronce 1/1, 29 x 8 x 8 cm

La trena que es lliga fa el dia

2008
Bronce 1/1, 49 x 32 x 64 cm

Em moc a contrallum

2008
Bronce 1/1, 19 x 9 17 cm

Arribarà el bon temps

2008
Bronce 1/1, 23 x 11 x 27 cm

Paraules trobades

2008
Bronce 1/1, 24 x 20 32 cm

 

Cor

2008
Bronce 1/1, 43 x 32 x 64 cm

Sense descans

2008
Bronce 1/1, 25 x 12 x 27cm

Tornant a casa

2008
Bronce 1/1,32 x 10 x 8 cm

9 plor

2008
Bronce 1/1, 27 x 13 x 35cm

‘2008’

2008
Bronce 1/1, 15 x 5 x 11cm

Inclinada sobre els meus dies

2008
Bronce 1/1, 26 x 7 x 12cm

Video

L’artista, a voltes “trista com l’espai que queda”, manifesta que estima fins al cor. I és que l’amor és la seva declaració de principis. Es mou a contrallum sabedora que arribarà el bon temps. Inclinada sobre els seus dies, també un xic nostres, forceja amb la matèria al seu taller, la treballa. Per modelar-la, per atorgar-li noves formes, per expressar-se amb un llenguatge codificat mitjançant singulars icones que l’ acompanyen de fa temps.

routing code

Com l’alquímic aconsegueix transmutar la matèria per tal que esdevingui en aquest cas poesia. Per fer pensar, sentir i somiar tot alhora. Per ajudar-nos a retornar al centre de les coses on s’acumula el saber i es resguarda l’essència.

Joan Brossa s’interrogava sobre quina mena de pedra sol portar a la butxaca Fina Oliver. “Deu prendre el nom d’una illa”, especulava el poeta. Qui sap si es tracta d’una pedra de la terra toscana que ara acull la seva obra. Els arbres arrelen sota terra però s’enlairen buscant el territori de l’aire, l’espai dels somnis, l’àmbit predilecte dels quimèrics. De la pedra que Fina Oliver duu a la butxaca en diríem, racionalment, que és contradictòria, que és tan ingràvida com pesant, sòlida i líquida a la vegada, i, tanmateix, invisible, imperceptible al tacte. Allò veritablement revelador no s’explica des de la raó. El misteri rau en la pedra, en els núvols, en els ocells i en els arbres del jardí on sona la secreta melodia que, impertorbable, de manera constant, infatigable, interpreta el sembrador. Perquè no ens falti mai la música que ens rescata dels naufragis per catapultar-nos de nou a viure.
Gerard Gort Oliver

Territori de l’aire

2008
Bronce 1/1, 19 x 9 x 18cm