Cop de cap
a la cantonada del mur
Ella per raons de ser
Tu, per desenlluernar-te
On van aquests ocells blaus que semblen de bronce
De quin color son els llams que sobrevolen
Volar! els ocells de bronce
o qui voles  ets tu
.
Nius d’estels i fruits d’arbres d’or
Mires les formes?
o n’escoltes el vatec
que ja, ni saps, si es el teu
La toques i t’ho creus
la mires i ho entens
Perque ets preguntes doncs,
d’ on be, i no,

routing code

on va?
.
Cop de cap
a la cantonada del mur
Ella per continuar-ho sent
Tu, per adonar-ten
I no et pensis que el seu cor es de bronce
perque ara
ja te
el teu
.
Güell

Jo

‘8’

Trista com l’espai que queda

La por d’un nou dia

Núvol blanc

T’estimo fins el cor

Ets en el racó més sensible de la meva mirada

La trena que es lliga fa el dia

Em moc a contrallum

Arribarà el bon temps

Paraules trobades

Cor

Sense descans

Tornant a casa

9 plor

‘2008’

Inclinada sobre els meus dies

Video

L’artista, a voltes “trista com l’espai que queda”, manifesta que estima fins al cor. I és que l’amor és la seva declaració de principis. Es mou a contrallum sabedora que arribarà el bon temps. Inclinada sobre els seus dies, també un xic nostres, forceja amb la matèria al seu taller, la treballa. Per modelar-la, per atorgar-li noves formes, per expressar-se amb un llenguatge codificat mitjançant singulars icones que l’ acompanyen de fa temps.

routing code

Com l’alquímic aconsegueix transmutar la matèria per tal que esdevingui en aquest cas poesia. Per fer pensar, sentir i somiar tot alhora. Per ajudar-nos a retornar al centre de les coses on s’acumula el saber i es resguarda l’essència.

Joan Brossa s’interrogava sobre quina mena de pedra sol portar a la butxaca Fina Oliver. “Deu prendre el nom d’una illa”, especulava el poeta. Qui sap si es tracta d’una pedra de la terra toscana que ara acull la seva obra. Els arbres arrelen sota terra però s’enlairen buscant el territori de l’aire, l’espai dels somnis, l’àmbit predilecte dels quimèrics. De la pedra que Fina Oliver duu a la butxaca en diríem, racionalment, que és contradictòria, que és tan ingràvida com pesant, sòlida i líquida a la vegada, i, tanmateix, invisible, imperceptible al tacte. Allò veritablement revelador no s’explica des de la raó. El misteri rau en la pedra, en els núvols, en els ocells i en els arbres del jardí on sona la secreta melodia que, impertorbable, de manera constant, infatigable, interpreta el sembrador. Perquè no ens falti mai la música que ens rescata dels naufragis per catapultar-nos de nou a viure.

Gerard Gort Oliver

Territori de l’aire