De l’aire i els seus estadants
.
El ayre de la almena, Al aire de tu vuelo, Aire nuestro, Perfil del aire, Criaturas del aire, Aire de la calle, El labrador de más aire, Por tierra que toda es aire, L’aire daurat, Esta rosa oscura del aire, Tierra aire, Aires de mi España, La voz en el aire, Hijos del aire, Aire de Roma andaluza, Donde da la vuelta el aire, Signe d’aire: la literatura —esmento només uns pocs exemples hispànics, prescindit deliberadament dels noms dels seus autors— a la vista es fa palès que recorre sovint al substantiu “aire”. Mot breu, però sempre benvingut. Paraula de poeta, però durant la guerra civil una revista republicana d’aeronàutica, d’espectacular maquetació, es va anomenar així, Aire. Paraula present en el mateix nom de Buenos Aires: sens dubte una de les nostres ciutats d’elecció, que també s’ha anomenat, Santa María del Buen Aire i Buenos Ayres, amb i grega. Paraula que avui ens assalta a més des de l’àmbit angoixantment omnipresent, però que a voltes pot arribar a ser poètic, de la tecnologia: aquest “Air” que ha tret fa poc una de les grans companyies informàtiques, i que és una temptació per a l’escriptor que vulgui aprimar la seva veu i a la vegada, de cara a la seva habitual transhumància, alleugerir el seu equipatge.
.
L’anterior digressió aèria ve a tomb perquè Fina Oliver, escultora reusenca de veu prima i lleugera, titula Territori de l’aire aquesta nova exposició seva a Barcelona, a la galeria de Víctor Saavedra.
.
Bronzes blanquinosos, lleugerament policromats, alçant-se en l’aire d’aquí a molt poc en l’avui doble espai de la galeria del carrer Enric Granados, en el recent inaugurat gabinet de la qual, es presentava fa poc, per cert, una edició de bibliofília de Charles Baudelaire, al qual el pintor sevillà madrilenyitzat Manolo Quejido, amb el seu humor tan particular, va convertir un cop en Voz del aire. Presències primitives, arcaiques, intemporals. Éssers ocupant l’espai, el seu espai propi, la seva mateixa habitació a l’estil de Virgina Woolf, la seva casa dels misteris, i certament hi hagut moltes cases, moltes residències, en l’obra de Fina Oliver, que va titular La casa nueva la seva exposició de l’any 2000 en aquesta mateixa galeria. Éssers ocupant la seva caixa, també, i aquí hi ha una petita i formosa caixa postcornelliana, postsurrealista, caixa així mateix misteriosa, entreoberta, caixa-casa que deixa endevinar part dels seus secrets: Paraules trobades. Éssers alats, blanquinosos, sí, grisos, o negres, en qualsevol cas enigmàtics. Alguns d’ells, ocells mínims, germans dels de Kiki Smith; ocells fràgils, desvalguts, com a ferits, com a arraulits, com a perduts en el bosc immens, habitats per La por del nou dia. Altres, éssers híbrids, amb alguna cosa de fabulosament medieval, meitat humans, meitat ocells dentats, de boca monstruosa i voraç; encara que en altres casos estiguem més a prop de la tipologia de l’àngel, que tant joc ha proporcionat a tants poetes i pintors del segle XX, i entre ells a Jean Cocteau, L’Ange Heurtebise, i a Rafael Alberti, Sobre los ángeles. Éssers contemplant el món des de dalt de les seves potes, dels seus inacabables pèndols filiformes. Éssers gronxant-se alguns d’ells al ritme alhora vertical i ondulat dels arbres que els envolten, entre els quals caminen com a amagats, com a camuflats. Éssers, en altres casos, agotzonats, aferrats a la roca que picotegen al promontori, al niu (Al voltant de la casa), gairebé fosos, confusos, amb ells, amb la Mare Terra. Tots ells estadants del buit (Moradores del vacío), per dir-ho com la inoblidable Maruja Mallo tardana (1979) i còsmica. Alguns, autoretrats? Així semblarien invitar a llegir-los, alguns dels títols: Inclinada sobre els meus dies, o Trista com l’espai que queda. Altres, retrats? Per aquest costat, anotar aquest altre: Ets en el racó més sensible de la meva mirada. Éssers fràgils i desvalguts, sí, que ens convoquen i ens intriguen, amb aquesta presència rotunda i pròxima que està demanant el recurs al tacte, al frec; un tacte, un frec, al capdavall impossibles, ja que per raons òbvies no estan permesos en les sales d’exposicions, i per descomptat menys encara en els museus. Presència monumental —encara que en més d’una ocasió es tracti gairebé de miniatures— d’aquests éssers, presència amb alguna cosa d’etrusca —els sepulcres de Tarquínia—, de giacomettiana, de twomblyana quasi, —aquesta bellesa tan sorprenent, tan única, de les escultures blanquinoses del nord-americà romanitzat—, encara que de sobte també ens vingui a la memòria el nom bastant més remot, bastant menys usual, de Germaine Richier, una de les artistes més rares —i per desgràcia encara secretes— del segle XX.
.
El 1994, el recordat Joan Brossa, va titular Una presència el seu pròleg al catàleg de la individual de Fina Oliver a la desapareguda Galeria Denise Levy, de Barcelona, una sala en la que van passar no poques coses importants. Per variar Brossa es va manifestar amb exactitud definitiva: “Fina Oliver és una poeta que no s’expressa amb versos”. Aquests rotunds i fràgils i misteriosos i en definitiva molt emocionants estadants dels territoris de l’aire, són aquí per donar-li la raó una vegada més, criatures melangioses, verticals i alades entre les quals s’han infiltrat per sorpresa les lletres multicolors i brossianes de T’estimo fins el cor, lletres sobre una roca blanca i nua, sense resident, una peça certament amb alguna cosa de poema-objecte, i que un gairebé estaria temptat de llegir com un homentge pòstum a l’autor de Em va fer Joan Brossa i tants altres llibres fonamentals de la poesia catalana moderna.

routing code


.
Passo, doncs, als estadants de l’aire, als quals saludo des del meu merlet.
.
JUAN MANUEL BONET