L’artista, a voltes “trista com l’espai que queda”, manifesta que estima fins al cor. I és que l’amor és la seva declaració de principis. Es mou a contrallum sabedora que arribarà el bon temps. Inclinada sobre els seus dies, també un xic nostres, forceja amb la matèria al seu taller, la treballa. Per modelar-la, per atorgar-li noves formes, per expressar-se amb un llenguatge codificat mitjançant singulars icones que l’ acompanyen de fa temps.

routing code

Com l’alquímic aconsegueix transmutar la matèria per tal que esdevingui en aquest cas poesia. Per fer pensar, sentir i somiar tot alhora. Per ajudar-nos a retornar al centre de les coses on s’acumula el saber i es resguarda l’essència.

Joan Brossa s’interrogava sobre quina mena de pedra sol portar a la butxaca Fina Oliver. “Deu prendre el nom d’una illa”, especulava el poeta. Qui sap si es tracta d’una pedra de la terra toscana que ara acull la seva obra. Els arbres arrelen sota terra però s’enlairen buscant el territori de l’aire, l’espai dels somnis, l’àmbit predilecte dels quimèrics. De la pedra que Fina Oliver duu a la butxaca en diríem, racionalment, que és contradictòria, que és tan ingràvida com pesant, sòlida i líquida a la vegada, i, tanmateix, invisible, imperceptible al tacte. Allò veritablement revelador no s’explica des de la raó. El misteri rau en la pedra, en els núvols, en els ocells i en els arbres del jardí on sona la secreta melodia que, impertorbable, de manera constant, infatigable, interpreta el sembrador. Perquè no ens falti mai la música que ens rescata dels naufragis per catapultar-nos de nou a viure.
Gerard Gort Oliver